OBJETOS PERDIDOS Este pasado viernes, después de la analítica, fui a saludar a Natalia, la secretaria. Está embarazada. Observo que han cambiado de lugar la caja grande de plástico trasparente que dice: "Objetos Perdidos". Está colocada arriba de un armario, y dentro hay un paraguas y una bufanda. Me hizo gracia y no le di más importancia, pero mientras bajaba con el ascensor, recordé un caso que me pasó hace muchos años. El último día de agosto, estaba con mi hijo en una pequeña plazoleta, esperando que abrieran la comisaría de la calle Santaló para renovar mi DNI, y observo que el niño está jugando con el sobre de una carta, en el suelo. Lo iba chutando de un lugar a otro, hasta que lo dejó tirado justo donde estaba yo. Voy a recoger el sobre para tirarlo a la papelera y enseñarle que no había de ensuciar la calle y que él tenía que hacer lo mismo que yo, poner los papeles en una papelera. Cuál sería mi sorpresa cuando veo que dentro ...
Hola, bonica. És veritat que hi ha coses que són autèntics "pongos", aquests no hi compten, però n’hi ha que són "pongos" fets de molts records de molts i molts anys: nostres, dels fills i dels nets. Una fulla de paper pintada pel qui sigui ja és un record, un tros de llibre, una foto, una nina que ja no volen, un camió que li falta un tros, un CD, un, un, un....I clar, tot plegat són anys de "pongos" i ara ja no en tenim tants i hi ha moments que estic trist. Llavors he fet aquesta cosa escrita que no sé si és igual o el revés de què ens passa, Tu llegeix i ja m'ho diràs. Fa uns anys, per casualitat, passant els dits per la rugositat d’un arbre del parc em vaig trobar un trèvol de quatre fulles. El vaig guardar a l’armari dels desitjos per demanar. No tenia temps de desitjar res. És clar, tan centrat com estava en el meu treball em vaig oblidar dels meus desitjos, dels meus amics, dels meus coneguts i del món que m’envoltava en general. Total, els...
En Cándido —Bona tarda, el senyor Cándido si us plau? —Sí, jo mateix. Què desitja? —Miri, jo estava interessat a comprar un monovolum. —Cap problema, precisament en tinc un parell a la botiga. Miri, els veu, són aquests dos. Són iguals, només canvia el color. —Si, ja ho veig, i la veritat és que estan força bé. —Els pot provar si vol, i en cas que estigués interessat per l'un o l'altre li deixaré a bon preu. I li puc preguntar per què el necessita? —Sí, clar, acabo de posar-me a treballar pel meu compte i un cotxe nou no m'ho puc permetre. —Docs miri, amb més raó per fer-li un bon preu. Vostè s'ho pensa i telefoni'm, perquè de la mateixa manera que ara m'ha trobat aquí a la botiga, igual demà estic a Galícia. L'endemà li vaig telefonar i van quedar d'acord a comprar-li. Estava molt content —la veritat— però hi havia una cosa que no em deixava estar tranquil, però no sabia què era. No veia res estrany amb tot allò, però... Cap problema...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada