un trèvol de quatre fulles

 Hola, bonica.

És veritat que hi ha coses que són autèntics "pongos", aquests no hi compten, però n’hi ha que són "pongos" fets de molts records de molts i molts anys: nostres, dels fills i dels nets. Una fulla de paper pintada pel qui sigui ja és un record, un tros de  llibre, una foto, una nina que ja no volen, un camió que li falta un tros, un CD, un, un, un....I clar, tot plegat són anys de "pongos" i ara ja no en tenim tants i hi ha moments que estic trist.

Llavors he fet aquesta cosa escrita que no sé si és igual o el revés de què ens passa, Tu llegeix i ja m'ho diràs.

Fa uns anys, per casualitat, passant els dits per la rugositat d’un arbre del parc em vaig trobar un trèvol de quatre  fulles.

El vaig guardar a l’armari dels desitjos per demanar. No tenia temps de desitjar res.

És clar, tan centrat com estava en el meu treball em vaig oblidar dels meus desitjos, dels meus amics, dels meus coneguts i del món que m’envoltava en general.

Total, els anys passen volant. La decrepitud m’espera pacient a l’altre costat de parc sense fer cap classe de soroll.

Però no passa res. La vellesa i la mort estan gravades a foc en els nostres gens des del primer dia en què vam obrir els ulls al món (que no a la realitat).

A l’armari hi ha el meu alter ego. Quan tingui una mica de temps el visitaré per treure-li la pols. Em fa pena veure-ho tan quiet. Com si estigués mort. De vegades, penso que mereixeria una mica més d’atenció per part meva.

Però com l’alter ego mai es queixa ni fa soroll ni es mou ni res … Doncs és molt fàcil oblidar-se’n.

Li vaig posar una mordassa fa molts anys perquè no em delatés. No feia més que parlar i parlar. Xerrava sense descans a tota hora amb qualsevol desconegut que li prestés una mica d’atenció. Patètic, pobre! No se n'adonava. Vaig haver de silenciar-lo.

També són allà, a l’armari, els pensaments brillants embolicats en robes negres. Són com els canaris Gloster. Refilen massa. Canten tant que no hi ha qui els suporti molta estona.

A més, diuen que si mires molta estona fixament als ulls dels pensaments brillants et converteixes en pedra. Això diuen. Encara que pot ser que sigui una altra d’aquestes llegendes urbanes que corren per aquí.

No sé què faré amb tots els trastos que vaig acumulant a l’armari. D’allí poden sortir des de flors silvestres fins a petons robats,  un «t’estimo» que mai  vaig  dir;  aquella carícia   que no ens vam fer o  tot allò que no ens vam dir. 

L’altre dia va caure als meus peus un pensament d’aquests que tinc embolicats en draps. Es va trencar en mil trossos. No ho vaig saber interpretar un cop trencat.

Per terra van quedar escampats trossets de somriures i afectes, complicitats, mirades sinceres, contactes fugaços, música preciosa, un trosset de lluna  a la sorra  d’una platja a l'estiu,  i una cosa que semblava un diamant en brut (segur que només va ser un miratge).

Sort que soc un home  organitzat, decidit i resolutiu.

El mateix dia de l’incident del pensament  trencat, vaig desmuntar l’armari i vaig portar totes les coses a la planta recicladora.

I ara que he tirat totes aquestes coses inservibles m’ha quedat moltíssim espai lliure per viure més confortablement. Ambient minimalista, crec que li diuen.

Sembla una nimietat, però és una d’aquelles coses que quan les fas, et proporcionen una tranquil·litat tan gran que marquen la diferència clara entre un abans i un després.

I em pregunto: Qui vol tenir coses guardades en un armari podent tenir espai lliure?

Encara que quan me’n recordo del trèvol, sense voler, sento una mica de nostàlgia passatgera.

Bah,  guardar, guardar, quina ximpleria!, cap problema! Ja  em passarà.

Petons, Mireia.