OBJECTES PERDUTS
“OBJECTES PERDUTS”
 |
| L'home que va perdre el cap. Litografia de Goya "El càstig francès". ROGER KARABAK |
L'últim dia d'agost, estàvem el meu fill i jo esperant que obrissin la comissària del carrer Santaló, a Barcelona, per renovar el meu DNI, i observo que el nen està jugant amb un sobre d'una carta a terra. L'anava xutant d'un lloc a un altre, fins que ho va deixar just on estava jo. Vaig a recollir el sobre per llençar-lo a la paperera i ensenyar-li que allò embrutava el carrer i que ell havia de fer el mateix que jo. Quina seria la meva sorpresa quan veig que dins del sobre hi havia diners.
Quan m’ajupo per recollir-lo em trobo amb la bota del policia que controlava l'entrada i la cua de gent que esperava torn. Ell havia vist el mateix que jo. En aquell sobre hi havia 5000 pessetes. Només diners, sense nom ni direcció.
Es fa el silenci. Al final el trenco jo.
—A on puc deixar aquest sobre?
—Como?
—Que en donde puedo dejar este dinero.
Em va indicar que pugés al primer pis per lliurar-lo al comissari. Suposo que no es va fiar de mi, perquè vaig veure que venia darrere meu. Vam pujar tots dos a les oficines del primer pis i vaig lliurar els diners. El comissari al·lucinat per l'acció tan cívica va indicar que ens fessin un paper de bona conducta al meu fill i per mi, amb l'amable recomanació que una altra vegada que em trobi alguna cosa no ho porti a una comissaria sinó a Objectes Perduts de l'Ajuntament, i que al cap de dos anys, si no apareix el propietari, em serà retornat l'objecte o en aquest cas els diners.
Y usted que hace equí?, ya se puede ir a controlar la cola de nuevo!
Va apuntar tots els números de la sèrie dels bitllets i em va donar un paper, un trist paper sense res més, cap lletra més. Vaig preguntar el perquè no hi havia papers de bona conducta en una comissaria tan important. El senyor comissari no em va contestar.
Quant baixó em poso a la cua, però en el mateix lloc on era abans.
—La cola termina allí, señor.
—Si, ya lo sé, pero yo estava aquí, usted me ha sacado para que subiera arriba, usted también ha subido.
—Mire, si no quiere ponerse a la cola , vayase, aquí no puede estar.
—Claro que puede estar (van dir les persones que havien vist tot) I em vaig quedar allà.
Sempre he estat honrat, però en aquella ocasió vaig pensar durant els dos anys d'espera que havia fet malament. Aquells diners eren meus, i una de
dues, o se'ls quedarien a la comissaria (només uns nombres de la sèrie en un paper sense res més, no és res, oi?) o a Objectes Perduts de l'Ajuntament.. Però que jo no ho veuria més, i que si no és pel policia, aquells diners me'ls quedo. Una altra cosa hauria estat si hi hagués hagut un nom i direcció, el que fos. En aquest cas sí que ho torno sense cap dubte.
Li explico a la meva filla, i em contesta per la pèrdua, no pel meu cas, ostres!: Hi ha qui diu que són els "trasgos" qui els fan desaparèixer, ho diu el cosí de la nostra mare, el de Gijón, encara que potser només és que hi ha temporades en què et disperses de manera especial amb les coses materials.
Ja saps, les circumstàncies, el temps ... Jo que sé, el cas és buscar un culpable per la distracció.
Jo mateixa ja fa tres dies que estic buscant una sabata de l'estiu passat. Estic a punt de desistir perquè no em queda cap racó del pis on mirar. Donada com sóc a desfer-me del que és inservible segurament s'haurà han anat en alguna bossa del reciclatge. Podria ser que al mateix lloc que la samarreta de cotó blau del Marc, o un mitjó de la nena que no està a la rentadora.
—Però filla, jo més que res t'ho explico pel que em va passar a mi, el que ha perdut els diners no el conec …
—Ja ho sé, però no t’havies de preocupar, si de cas preocupa't a partir dels dos anys.
Papa, un dia em va explicar l’Humberto el cosí d'Astúries, que els "trasgos" es porten moltes de les culpes de les pèrdues del material casolà i dels diners, i altres a mitges entre les creences i la imaginació, són invocats quan la recerca del bé que es torna una missió impossible. "Cinco euros a San Antonio si me aparece el abanico". "Al calvario subiste, el breviario perdiste, Jesucristo se lo halló y tres voces te dio ¡Antonio!, ¡Antonio!, ¡Antonio!, da tres pasos para atrás y al niño Dios te encontrarás, y tres cosas le pedirás: que lo perdido sea encontrado, lo olvidado sea acordado y lo ausente que sea presente". "San Cucufato, San Cucufato, te ato los huevos al trapo. Hasta que no me encuentres (nombras el objeto perdido) no te los desato"
—Diu que són algunes de les lletanies procedents de la tradició, a les que ens agafem com a un ferro roent davant la necessitat de localitzar alguna cosa.
—Ves a fer punyetes, nena!
—Anem-se’n, us convido a un cafè!
—D'acord, però torno de seguida que vull pensar en tot això.
—I escriure-ho, també?
—Si en sé, sí!
—La Mireia m’ha ensenya’t a fer aquest passis.
—Té avi, menja’n un bon tros
—Papa, avui he rebut una postal d’en Victor, em diu que la ciutat és un somni. —És veu que la recorregut de dalt a baix, encara que ja la coneixia.
—En resum, que m’estan agafan’t ganes d’anar-hi a mi també, abans del viatge de fi de curs.
Penso que igual que les nostres peces i aquestes altres pertinences materials, crec que moltes persones necessitem perdre'ns de tant en tant, encara que tornem de pressa per no deixar el nostre mitjó desaparellat. Em ve a la
memòria una frase sobre aquestes altres petites coses no comptables que es perden per no haver sabut protegir-les en el moment adequat: "... A on va el desig aquesta abraçada si no arribes mai a fer-la?
És veritat, on són tantes coses que vam jurar un estiu, quant tenien quinze anys?, penso entre mi....
—Com podem tornar-li el temps al senyor rector que ha perdut l'Oremus?
—El senyor que ha perdut els millors anys de la seva vida.
—Un advocat que ha perdut el judici. I un genet que ha perdut els estreps. Una brúixola que ha perdut el nord, i una canonada que perd aigua?
A on va a parar el que perdem?: Els valors. El compàs. La salut. La memòria. L'últim tren. Les oportunitats …
Els petons que no vam fer-los mai. Els "T'estimo" que tampoc vam donar a temps. Les llàgrimes que es van eixugar
…La innocència …Els somnis trencats. Les il·lusions perdudes.
Potser no hi ha un lloc físic on trobar tot això, però tot està al país de les esperances, de què passarà demà i el potser Sí …
Sempre he estat honrat, però en aquella ocasió vaig pensar durant els dos anys d'espera que havia fet malament. Aquells diners eren meus, i una de
dues, o se'ls quedarien a la comissaria (només uns nombres de la sèrie en un paper sense res més, no és res, oi?) o a Objectes Perduts de l'Ajuntament.. Però que jo no ho veuria més, i que si no és pel policia, aquells diners me'ls quedo. Una altra cosa hauria estat si hi hagués hagut un nom i direcció, el que fos. En aquest cas sí que ho torno sense cap dubte.
Li explico a la meva filla, i em contesta per la pèrdua, no pel meu cas, ostres!: Hi ha qui diu que són els "trasgos" qui els fan desaparèixer, ho diu el cosí de la nostra mare, el de Gijón, encara que potser només és que hi ha temporades en què et disperses de manera especial amb les coses materials.
Ja saps, les circumstàncies, el temps ... Jo que sé, el cas és buscar un culpable per la distracció.
Jo mateixa ja fa tres dies que estic buscant una sabata de l'estiu passat. Estic a punt de desistir perquè no em queda cap racó del pis on mirar. Donada com sóc a desfer-me del que és inservible segurament s'haurà han anat en alguna bossa del reciclatge. Podria ser que al mateix lloc que la samarreta de cotó blau del Marc, o un mitjó de la nena que no està a la rentadora.
—Però filla, jo més que res t'ho explico pel que em va passar a mi, el que ha perdut els diners no el conec …
—Ja ho sé, però no t’havies de preocupar, si de cas preocupa't a partir dels dos anys.
Papa, un dia em va explicar l’Humberto el cosí d'Astúries, que els "trasgos" es porten moltes de les culpes de les pèrdues del material casolà i dels diners, i altres a mitges entre les creences i la imaginació, són invocats quan la recerca del bé que es torna una missió impossible. "Cinco euros a San Antonio si me aparece el abanico". "Al calvario subiste, el breviario perdiste, Jesucristo se lo halló y tres voces te dio ¡Antonio!, ¡Antonio!, ¡Antonio!, da tres pasos para atrás y al niño Dios te encontrarás, y tres cosas le pedirás: que lo perdido sea encontrado, lo olvidado sea acordado y lo ausente que sea presente". "San Cucufato, San Cucufato, te ato los huevos al trapo. Hasta que no me encuentres (nombras el objeto perdido) no te los desato"
—Diu que són algunes de les lletanies procedents de la tradició, a les que ens agafem com a un ferro roent davant la necessitat de localitzar alguna cosa.
—Ves a fer punyetes, nena!
—Anem-se’n, us convido a un cafè!
—D'acord, però torno de seguida que vull pensar en tot això.
—I escriure-ho, també?
—Si en sé, sí!
—La Mireia m’ha ensenya’t a fer aquest passis.
—Té avi, menja’n un bon tros
—Papa, avui he rebut una postal d’en Victor, em diu que la ciutat és un somni. —És veu que la recorregut de dalt a baix, encara que ja la coneixia.
—En resum, que m’estan agafan’t ganes d’anar-hi a mi també, abans del viatge de fi de curs.
Penso que igual que les nostres peces i aquestes altres pertinences materials, crec que moltes persones necessitem perdre'ns de tant en tant, encara que tornem de pressa per no deixar el nostre mitjó desaparellat. Em ve a la
memòria una frase sobre aquestes altres petites coses no comptables que es perden per no haver sabut protegir-les en el moment adequat: "... A on va el desig aquesta abraçada si no arribes mai a fer-la?
És veritat, on són tantes coses que vam jurar un estiu, quant tenien quinze anys?, penso entre mi....
—Com podem tornar-li el temps al senyor rector que ha perdut l'Oremus?
—El senyor que ha perdut els millors anys de la seva vida.
—Un advocat que ha perdut el judici. I un genet que ha perdut els estreps. Una brúixola que ha perdut el nord, i una canonada que perd aigua?
A on va a parar el que perdem?: Els valors. El compàs. La salut. La memòria. L'últim tren. Les oportunitats …
Els petons que no vam fer-los mai. Els "T'estimo" que tampoc vam donar a temps. Les llàgrimes que es van eixugar
…La innocència …Els somnis trencats. Les il·lusions perdudes.
Potser no hi ha un lloc físic on trobar tot això, però tot està al país de les esperances, de què passarà demà i el potser Sí …
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada