l'Hospital Vall d'Hebron

   

Mentre entraven a l'Hospital Vall d'Hebron la vesprada del 9 de febrer de 1975, als pares d'un nen de 18 mesos mai els hauria passat per la imaginació com seria de dolorosa la sortida aquella mateixa nit. 

Al cap d'unes hores, el nostre fill va rebre el diagnòstic de leucèmia limfoide aguda; el món se'ns va ensorrar. La por, la incertesa i el dolor van envair casa nostra. Així i tot, a Vall d'Hebron vam trobar molt més que un hospital: vam trobar un refugi, una família i una llum enmig de la foscor.

 Des del primer dia, els metges i infermeres ens van envoltar amb professionalitat i tendresa. Cada prova, cada tractament i cada nit sense dormir estaven acompanyats de paraules d'ànim i d'un somriure sincer per part dels doctors Javier Manchón i Ortega i tot el seu gran equip. Ens van donar força quan nosaltres ja no en teníem, i van cuidar el nostre fill amb una dedicació que anava molt més enllà de la medicina.

 Recordo moments molt durs, moments en què l'àngel se'ns anava al cel, però també petits instants de felicitat dins les habitacions, o millor dit: «Bombolles de plàstic» (d'aquella època), plenes de joguines de fusta que, abans d'entrar-hi, passaven per un aparell d'alta temperatura anomenat autoclau. Encara faltava molt temps perquè es fes el primer trasplantament de medul·la òssia a Espanya, el 22 de maig de 1976, a Barcelona. 

Al Vall d'Hebron vam aprendre que la lluita contra la malaltia no es fa només amb quimioteràpia, sinó també amb esperança, amor i confiança. Avui el nostre fill està curat, i cada dia el veiem treballar i córrer amb els seus fills, riure i somiar. El deute amb vostès és immens: a tots ens han tornat la vida, i a l'Enric li han regalat un futur. Aquesta gratitud ens acompanyarà per sempre. 

Pares: Maria Rosa Garcia i Josep Estruel. 

El nostre fill, Enric Estruel Garcia.