EL CASTANYER DE CAN CUC, I L'ÓS “BABAR”.

 

EL CASTANYER DE CAN CUC, I  L'ÓS “BABAR”.

Seria l'any 1987 quan ens trobàvem passat unes curtes vacances en un petit hostal molt familiar que es troba entre Cardedeu i Cànoves, Al costat mateix hi havia un Centre d'equitació, que ensenyaven a muntar a cavall a persones de totes les edats. Des de ben petits a grans. També feien ensinistrament de gossos, i fins i tot cuidaven un os del Tibet, (catalogat com a vulnerable per la IUCN -The International Union for Conservation of Nature, por diverses causes). Era d'una nena d'uns 10 anys que els seus pares li havien regalat per haver aprovat aquell curs. L'os tenia 6 mesos i tenia poc més d'un metre d'alçada i segons deien uns 60 a 70 quilos de pes. Allà mateix la nena ja tenia un cavall i el portava com tothom per Sant Antoni de Vilamajor, Sant Esteve de Palautordera i Santa Maria de Palautordera, i altres llocs del Montseny.

Gairebé cada nit sopàvem totes les famílies juntes, pares i nens. Ho fèiem al voltant de les nou del vespre, per després sortir al jardí a prendre cafè i la fresca, mentre els nens jugaven pel jardí, i ben lluny de la piscina, ja ben tapada aquella hora, i sense perill de res.

Xerràvem molt! Entre la conversa, jo vaig proposar als pares si em deixaven anar amb els nens, l'endemà dissabte a la tarda, fins al castanyer de Can Cuc.

Van dir que si, i fins i tot algú si va apuntar per acompanyar-me, tenint en compte que eren de 10 a 12 nens i nenes. Aniríem passejant i cullin mores. Ens vam endur una bossa gran de plàstic.

Passat Cànoves vam agafar el camí per arribar fins al castanyer, i ja vam començar a collir les mores —que eren les més dolces del Montseny-

Aquell castanyer és, sens dubte l'arbre més gruixut del país. Cap als anys trenta li van calar foc a la soca i va cremar tres dies per dintre, raó per la qual va quedar buit. Aquell espai el va aprofitar un carboner, que hi va viure durant uns mesos. Disposava de llit, taula, cadira i fins i tot llar de foc, i gaudia a més d'una entrada per baix i una finestra per dalt.

(Si explico això del carboner, és tan sols perquè us feu una idea que com és de gran per dins).

Quan faltava poc tros per arribar fins a l'arbre, de cop i volta comencen a caure quatre gotes, i vam haver de córrer una mica.

Vinga, va!, entreu tots de seguida que encara que una mica estrets tenim espai!

D'espai en sobrava!

No vam estar gaire estona. Aleshores van deixar de caure aquelles quatre gotes, així que vam agafar el camí cap avall, amb la bossa plena de mores - que eren les més dolces del Montseny-

A les taules del jardí ja quasi tenien preparat pa amb tomàquet i embotit. I mentre feien això i duien els refrescos, jo vaig endur-me'n a la mainada al costat del Pi del Llamp —dins del mateix jardí— (es deia així perquè una vegada li va caure un llamp i va quedar partit pel mig, i sortia sempre una mica de resina) Al voltant del pi hi havia uns bancs de pedra situats de la mateixa manera com els que tenim a la font de la plaça de l'Ajuntament, d'aquí Balsareny.

Tants caps, tants barrets! Un plat a cada nen i nena, per repartir les mores - que eren les més dolces del Montseny-

Ostres, sorpresa! Mentre ja arribava la canalla de rentar-se les mans, i a la vista de tothom, arriba corrent l'os “Babar”. Llavors em tira a terra amb una pota, i amb l'altre m'agafa d'una urpada la bossa gran de plàstic plena de mores —que eren les més dolces del Montseny— i se'n va tot tranquil!