ha desaparegut.!

 

  

—Estàs sola?
—Sí, l'Enric encara no ha arribat...
—Que puc vindre? Voldria parlar amb tu perquè necessito ajuda
—D'acord, vine...
—Molt bé, sóc a baix al carrer —va dir en Lluís, mentre treia un cigarret del paquet de tabac—
Per déu!, sempre igual, els amics amb dificultats sempre acudeixen a la meva dona com les arnes a la llum –Em vaig dir a mi mateix amb l'auricular a la mà—
—Obre si us plau.
—Passa, passa, Lluís... —va dir ella— Ja em perdonaràs si vaig amb sabatilles i els cabells mullats. Estava a la dutxa...
—Que trigarà l'Enric?
—No crec, i no fumis aquí a casa, si us plau.
Ara no sé què fer, si sortir i dir que feia estona que ja estava a casa o seguir mig amagat —va pensar l'Enric—
—Has de dir-me alguna notícia important que no volts que la sàpiga l'Enric? — va dir ella, eixugant-se els cabells
—Oh, no, no. Tan sols necessitava un consell. No sabia què fer, així que he vingut a dir-t'ho. Bé, com sempre....
—Explica't mentre prens una copa. —Li va oferir ella— Et veig molt nerviós, Lluís.
—Recordes el que em va passar fa tres anys amb la Rosita?
—O, i tant —va dir ella—
—No sé si ha tornat a passar —li digué a ella, mentre anava cercant un cendrer, i també un telèfon per trucar al metge o a la policia—
—Volts explicar-m'ho tot d'una vegada? —Li va demanar ella—
—Sí, mira, estava a la cafeteria de sota l'oficina, prenent cafè, com sempre, a mig matí.
—Sento un soroll, em giro i veig la vidriera trencada. Com aquell dia.
—Espantat li pago el cafè al cambrer i li dono una propina molt gran
—Davant d'això el cambrer va dir: “Senyor! Ha estat una cosa increïble!”.
—Disculpa, Lluís, en aquesta butaca només si asseu l'Enric!
—No fotis ara tu. Els seients de les butaques no són de ningú! —va dir en Lluís—
—Bé, és igual...I que va passar després? —preguntava ella molt intrigada —
—Al principi em volien fer pagar la vidriera, però jo no estava ni pel Joan ni per ximpleries
—Joan?, quin Joan? —Va preguntar estranyada—
—Si dona, en Joan l'amo de la cafeteria —ja saps—
—Va vindre la policia. El Morales —ja el coneixes de fa anys—
—Tot això és veritat? —va preguntar el comissari— Expliqui vostè com va anar allò que va passar —Va dir el Morales, agafant unes croquetes del plat d'un client—
—Jo estava amb ella a la botiga. Amb tot el matí no hi va pensar cap cosa sospitosa, però quan va tornar a casa el primer que va fer després de treure's l'abric va ser buscar l'àlbum  que havia comprat, per guardar les fotos. No aparegué.
—Va telefonar a la botiguera.
— Li va contestar si n'estava segura d'haver-lo posat a la bossa –li va contestar molt perplexa— No pot ser que li hagi desaparegut —va insistir—

—Les ulleres també, però això a la tarda. Però si jo les tenia a dins la bossa —es repetia una vegada i una altra— N'estic segura que no les he tret d'aquí —i no les duc posades —
— Potser te les han robat — li vaig dir per a consolar-la—
— Lluís, m'han robat les ulleres i m'han deixat la bossa petita amb els diners? No home, això no pot ser —em va contestà ella mentre tornava a buidar la bossa un altra vegada damunt la taula de la cuina—
—Lluís, la cendra, si us plau! —el va renyar empipada—
—Jo mateix vaig mirar si en el fons de la bossa hi havia un forat. Però no, tot estava  correcte

—La tercera cosa que va desaparèixer va ser el pinta ungles.
—Al cap de deu minuts va trobar a faltar les claus de casa. —No t'amoïnis —vaig dir— agafa les meves.
—No vinguis amb més ximpleries, Lluís! Prou nerviosa estic! –li va dir la seva dona amb un plor-
—Lluís, vols una altra copa? Et trobo molt trasbalsat —va dir ella, també trasbalsada—
—Si, gràcies.
—I l'Enric, que no ve? —va preguntar una mica emprenyat—
—Bé, Lluís, el meu consell és que potser hauries d'anar a casa amb la dona, no? Ja prou estranyada està amb totes les coses que va perdent. Només falta que tu no hi siguis amb ella. —Va dir per dir alguna cosa—
—No, si no puc — li va contestar tot seguit—
—No, per què?
—Perquè ha desaparegut.!