Josep, se me n’ha mort un altre...

 

 

 

Estic pensant que fa bastants anys, no sé, uns deu... Eren els temps on en els passadissos de l'Hospital Clínic estaven ple de cartells on podies llegir (Mas, a quina mútua vas?!)

 Em trobava en un departament que està dedicat únicament a Noves Teràpies. Són medicaments per contribuir al desenvolupament de nous tractaments pel càncer.
L'Hospital Clínic junt amb la farmacèutica Novartis, són unitats de referència per a realitzar assaigs clínics. També som importants les donacions de la Fundació Josep Carreras.
Hi ha molts protocols que el pacient no sap si està prenent el fàrmac de l'assaig o un altre, o inclús, a vegades un placebo. Moltes vegades només ho sap l'investigador o l'espònsor. Al cap de molt temps s'obren uns sobres que ho indiquen. Ara no ho sé del tot, però hi havia centenars de protocols oberts entre tots els tipus de càncer. Tot plegat és molt complicat.
Estem parlant d'inversions milionàries, però si un d'aquells fàrmacs surt al mercat, saben que serà rendibilitzat amb escreix.

Bé, això només ho dic perquè es conegui una mica el lloc on va passar aquesta anècdota, i també què estan fent en aquell departament tan important..
Tots els professionals que treballen allà són gent escollida. En aquell espai que no sé les mides, però que no hi sobra ni un pam buit enlloc, per totes les coses que hi ha.
De professionals n'hi ha des d'una auxiliar fins a l'investigador.
Per guanyar espai les cadires anatòmiques estan situades una al costat d'altra, molt juntes. No sé si ho fan perquè es pugui tindre una conversa si se'n té ganes, o perquè no hi ha més lloc.

Bé. S'acosta la infermera arrossegant aquell carro petitó que porten sempre, on hi ha de tot. Tal com em veu, em desitja bon dia i de sobte ells ulls se li inunden de llàgrimes i plora.
—Josep, se me n’ha mort un altre...
—Tens molt mala sort, Laura.
—Ara vinc, amb aquesta cara no puc ajudar a ningú.
Quan se'n va anar, la senyora que estava al meu costat em va mirar espantada i em va preguntar:
—Perdona, és veritat que se li ha mort un altre?
Aquella cara ho deia tot!, i em vaig afanyar a dir-li:
—No pateixi, senyora, parlava de peixos. Tots dos tenim uns aquàriums, bé, jo ja no el tinc, però no fa gaires anys sí, i a més ens agrada fer cries. Nosaltres en teníem de moltes classes, I moltes vegades es morien perquè nosaltres no som professionals. No pateixi, no és res més que això!
La senyora no sabia si riure o plorar. Quina sort, va riure!
—Ja sóc aquí, veig que vosaltres també rieu. —Ara sí que puc ajudar els altres!