Per a tots vosaltres

 

Per a tots vosaltres

A tu et passa com a mi? Saps que em dient? Que no et puc enyorar, em diuen?. Però perquè no  si hem conviscut molt de temps junts?. I ho tornarem a fer, qui diu que no?

Ai, Senyor quantes preguntes!, quan estem junts no ens hem fem tantes, a vegades cap!, anem fem, anem fen, i el temps passa volant. Ostres, mira per on, això es el títol d’un blog que he obert fa poc. Encara no m’ha contestat ningú, i no sé si ho faran, una mica passat si ho ho és, ho reconec, però no em penjo cap medalla si dic que ben fet si que està, eh?. No es com aquella gent que té un blog i cada dia explica com ho fa un pollet per respirar tantes hores dins de una closca  la mar de  gruixuda. Perquè no em negareu que ho es de gruixuda, oi?

Fins i tot hi ha persones que amb això de les closques arriba a discutir, mireu quina ximpleria. Dons si, companys, si, si, una autèntica disusió!, però veritat que mai podríeu adivinar  el perquè?, doncs pel color!

Si, si, pel color, uns diuen que el groc, uns pel blac. Però entre discussió i discussió el pobre pollet allà dins, hores i hores.

Voleu que us expliqui con va això de pondre un ou?, d’acord, us ho dic, però qualsevol dubte que ningú la pregunti con ho faríeu a una papallona, ja ho farem com a josep, que ens entendrem molt milr, d’acord?

Vinga va!

Les gallines ponen un ou al dia durant diversos dies (entre 8 i 10), en el qual es desenvolupa l’embrió,  i els incuben  fins que neixen els polls, donant-los calor i canviant llur posició. Es coneix com a gallina lloca aquella que deixa de pondre i es limita a covar-los i protegir-los.

L'embrió es nodreix del rovell, que hi penetra per mitjà del melic. A la fi del primer dia el   sistema circulatori   ja  ho fará dins de l'ou, i el cap començarà a prendre forma. Al cap del cinquè dia es formen els òrgans sexuals, al tretzè es comença a calcificar l'esquelet usant

el calci de la closca de l'ou, i al cap de 21 dies el poll està completament desenvolupat per començar a trencar la closca, la qual cosa els pot prendre de 10 a 20 hores. La gallina s'avalota en sentir piular els polls eixits de la closca.

Com que la desclosa dels ous no es produeix al mateix temps, la mare continua de covar durant dos dies després del naixement del primer. Els polls esgoten els nutrients del rovell, que han absorbit abans de néixer. Entre 2 i 4 setmanes després de néixer els polls ja tenen plomes, i al cap de 8 setmanes ja tenen el plomatge d'adult. A 12 setmanes són expulsats del grup per les seves mares per tal formin el seu propi grup o s'ajuntin a un altre. A 5 mesos d'edat assoleixen la maduresa sexual, normalment els mascles són els que l'assoleixen abans.^[18]

 

Hem llegit plegats, ens hem explicat de tot, no només les coses del llibre que no hem acabat d’entendre. Que ho fa que dins meu hi hagi aquest buit que ho omple tot?.

Però segur que ningú sap que soc com una papallona, que cada matí amb el silenci d’una papallona vinc volant des de un jardí inventat, a casa teva i que em quedo allà, quieta, observant-te des d’una flor qualsevol, també inventada. Nosaltres, tots hem sabem molt d’inventar, Però hi ha una cosa que si és veritat, em quedo quieta igual que es queden quietes les papallones en una flor.

 Em queda parada, però miro, això si que ho faig. Et veig quan prens el cafè amb llet de bon matí, quan esmorzes, tot sol, o amb bona companya, si, el cafè curt, ben fort.

Com somrius quan algú arriba i et regala aquelles galetes que tan t’agraden.

Ja veus, company, ho veig tot!. I a vegades també escolto. Escolto com a vegades  t’enfades quan, aquella salsa no ha quedat com tu hauries volgut. A vegades fins i tot estic a punt de moure les ales perquè escolto un renec tan gran que ressona per les parets.

Jo, hi ha vegades que t’aconsellaria, i de fet ho faig, però el renec tapa la meva petita veu de papallona.  Et diria que podries fer el que faig jo: Li podries  afegint aquell ingredient màgic que farà el miracle desitjat.

Ell no escolta les nostres converses que eixorden el meu cap de pardals, les que tenim al capvespre, asseguts a la fresca, tapats amb una manta, jo estiro per aquí, tu per allà. La solució la proposes tu. “Vine, que ja sé el que busques!” I et poses el cabell darrere l’orella i em mires de reüll amb una certa condescendència. I jo m’acosto desmenjada, sabràs tu el que vull jo? Passes el braç sobre la meva espatlla, jo col·loco el cap sobre el teu pit, tu continues parlant d’això i d’allò i jo faig que sí movent la testa, però no t’escolto, estic embadalida mirant el mosaic d’estels que s’ha dibuixat al cel, amb la secreta esperança de caçar-ne un de fugaç i demanar el desig que em crema dins: que així per sempre més, que la teva pell sigui el meu abric i que els teus ulls no deixin mai de descobrir-me.

Ell no entén que, de vegades, només cal un segon perquè el mon s’aturi i que jo m’hagi quedat clavada allà, girant i girant sobre el meu eix, sabent que, qualsevol dia d’aquests, tornarà a engegar. I jo cauré. I, evidentment, m’aixecaré. I tornaran a haver-hi dies i nits com les d’abans, on tu encara no existies i jo no sabia que es podia enyorar tant algú de qui ho desconeixes tot.

 

Que no et puc enyorar, diu. Que no he compartit res amb tu perquè dins meu hi hagi aquest buit que ho omple tot.

Però ell no sap que jo soc papallona, que cada matí vinc volant al teu jardí i que em quedo allà, quieta, observant-te des d’una flor qualsevol. Que et veig quan prens el cafè sol, curt, ben fort. Com somrius quan algú arriba per demanar-te un cafè amb llet ben calent. Com t’enfades quan, a la cuina, aquella salsa no ha quedat com tu hauries volgut. El renec ressona per les parets i va a petar a la cassola on tu ja estàs afegint l’ingredient màgic que farà el miracle desitjat.

Ell no escolta les nostres converses que eixorden el meu cap de pardals, les que tenim al capvespre, asseguts a la fresca, tapats amb una manta, jo estiro per aquí, tu per allà. La solució la proposes tu. “Vine, que ja sé el que busques!” I et poses el cabell darrere l’orella i em mires de reüll amb una certa condescendència. I jo m’acosto desmenjada, sabràs tu el que vull jo? Passes el braç sobre la meva espatlla, jo col·loco el cap sobre el teu pit, tu continues parlant d’això i d’allò i jo faig que sí movent la testa, però no t’escolto, estic embadalida mirant el mosaic d’estels que s’ha dibuixat al cel, amb la secreta esperança de caçar-ne un de fugaç i demanar el desig que em crema dins: que així per sempre més, que la teva pell sigui el meu abric i que els teus ulls no deixin mai de descobrir-me.

Ell no entén que, de vegades, només cal un segon perquè el mon s’aturi i que jo m’hagi quedat clavada allà, girant i girant sobre el meu eix, sabent que, qualsevol dia d’aquests, tornarà a engegar. I jo cauré. I, evidentment, m’aixecaré. I tornaran a haver-hi dies i nits com les d’abans, on tu encara no existies i jo no sabia que es podia enyorar tant algú de qui ho desconeixes tot.

 

 

jefbalsareny3782@gmail.com  Contrasenya/ jef_1945_11