En Cándido 22

 

 

En Cándido

—Bona tarda, el senyor Cándido si us plau?

 —Sí, jo mateix. Què desitja?
—Miri, jo estava interessat a comprar un monovolum.
—Cap problema, precisament en tinc un parell a la botiga. Miri, els veu, són aquests dos. Són iguals, només canvia el color.
—Si, ja ho veig, i la veritat és que estan força bé.
—Els pot provar si vol, i en cas que estigués interessat per l'un o l'altre li deixaré a bon preu. I li puc preguntar per què el necessita?
—Sí, clar, acabo de posar-me a treballar pel meu compte i un cotxe nou no m'ho puc permetre.
—Docs miri, amb més raó per fer-li un bon preu. Vostè s'ho pensa i telefoni'm, perquè de la mateixa manera que ara m'ha trobat aquí a la botiga, igual demà estic a Galícia.
L'endemà li vaig telefonar i van quedar d'acord a comprar-li.  Estava molt content —la veritat— però hi havia una cosa que no em deixava estar tranquil, però no sabia què era. No veia res estrany amb tot allò, però...
Cap problema, documentació del monovolum amb matrícula de Sevilla, preciós, poc cost, impecable...
Un dia surto de treballar hi veig un guàrdia urbà què estar prenent el número de la matrícula.
—Hi ha algun problema, agent?
—Potser sí que té un problema, agafi el que necessiti i acompanyi'm a la comissaria.
—Per què?
—Ja li diran, però aquest cotxe està buscat des de Sevilla per robatori.
—.......

  Vaig tindre la gran sort que no va passar res més que no fos la pèrdua del monovolum, i quasi la salut del disgust, i perquè el judici no arribava mai. I de fet no va arribar mai. Si en aquest país la justícia és lenta en aquest cas encara ho va ser molt més. I no vaig voler dir res per si de cas, però amb el temps pensava: «I on és el meu monovolum?»

Fins que un dia a les set de la tarda en Cándido va arribar a casa seva i l'hi va preguntar a la seva dona que si el sopar el tenia fet, soparia i aniria a dormir. No estic gaire fi —va dir—.
No sopem fins a quarts d'onze, ja ho saps, a més no sabia ni si vindries ni on eres. Ves-te'n al llit i ja et despertaré—va dir-li la dona—.

A les deu el volia despertar però no podia. Pobre dona, en Cándido no es movia.   El va mirar als ulls. De sobte va sentir una punxada al cor. Li va canviar l'expressió de la cara en veure la mort allà mateix, i les llàgrimes li van inundar  el rostre tot d'una.  Se li va entendrir el cor per un moment, era tot  un mar de pena, i el que semblava impossible es va convertir en dura realitat. No el va abraçar ni el va bressolar en cap plany infinit, només es va quedar en silenci, muda, i els seus cabells negres es van convertir en núvols de tempesta.

Hi ha moments que no són bons—hagués dit en Cándido—i segons que maten la vida, va dir la seva dona.

 Va pensar a telefonar al metge d'urgències perquè vingués de seguida. En realitat el que haguera hagut de fer era telefonar de seguida a la Funerària, però  sense  cap mena de pressa.

Sempre m'he preguntat per què corre la mort si ja té la feina feta?

A l'església quatre llàgrimes, encaixades de mans, abraçades, i en Cándido que se'n va cap a la incineradora, i la dona cap a casa amb el gerro de les cendres.

Ella va recordar un dia el que ell li va dir: El dia que mori vull que m'incinerin, i si trobes un altre home, me'l presentes, vull saber si és millor que jo. 

Aquesta frase en Cándido  deia que era d'ell, però no era veritat. Tots sabem com és la gent inventant frases que a vegades no són de ningú.

 

 Un amic de la família li va oferir un lloc per enterrar l'urna. Era en un terreny que tenia als afores d'un poble. El terreny era una casa gran amb un hort, i on acabaven les patates hi havia una gran figuera, d'aquelles que a les figues en diuen Coll de Dama. Ella ja coneixia aquell lloc de quan era jove i es feien petons i carícies amb un noi del poble, cada vegada que es trobaven. Que ens trobaven, que ens trobaven ...

Va enterrar el gerro al peu de la figuera, i sense perdre el temps va anar al poble per comprar el poemari de l'Amor i la Mort. També va comprar un gerro per posar unes flors, i una cadira petita per asseure al peu de la figuera. Va començar per «Coplas de Don Jorge Manrique por la Muerte de su padre» i cada vegada que hi anava li llegia un poema, fins i tot el fragment final de «Retrato», de Machado, escrit a sobre de la seva tomba a Cotlliure.  I també el de Mario Benedetti: «No te rindas», i així una vegada i una altra. I a la caseta de les eines hi guardava el poemari i la cadira, el gerro amb flors no.

En meu Cándido es mereix tots els poemes del món, li agradava tant la poesia…

 

Però, ai, Senyor! Diuen els castellans que «El hombre propone y Dios dispone», i un mal dia va rebre una carta de l'Administració dient-li que a partir d'on s'acabaven les patates s'havia de construir una autopista ampla, molt ampla, i des d'un poble fins a un altre.

No hi va haver temps a llegir cinc poemes que ja tenia les excavadores al peu de la figuera. Quan la dona va reaccionar, només va poder endur-se'n el gerro amb les flors que li posava pel seu Cándido.

Al cap de no gaire ella ja va veure les autoritats, la cinta, les tisores i la banda de música. L'autopista plena de cotxes amunt i avall, ara cap aquí, ara cap allà. De fet, aquella obra, i tota aquella parafernàlia eren una mica semblants a la vida del Cándido.

 

Una mica d'estafa, que voleu que us digui, perquè l'autopista era quasi   tan llarga com ampla. Si em demaneu els quilòmetres, us diré que més o menys des d'aquí fins a la rotonda de la pujada al Castell, o sigui quatre passes.
La pobra dona va demanar-li al familiar que li deixés passar uns dies a casa seva per pair el mal tràngol que havia passat.

 

I una nit d'insomni li va semblar que les arrels de la figuera sortien poderoses de sota terra i trencaven l'asfalt de l'autopista per la banda ampla, mentre unes veus anaven repetint:

  Sé que hi ets,
M'acarona un silenci infinit
i amb els ulls enllagrimats
Et recordo cada dia
des de l'alba fins a la nit

 

Poema d'Anna Xicola (Tot recordant a la Nuri)